A peu per la Segarra

La Segarra és l’escenari del tercer viatge a peu de Josep M. Espinàs. Hi va caminar l’any 1962, quan encara s’hi podia trobar una colla de segadors i compartir l’esmorzar, un guàrdia civil que s’havia llegit el Quixot nou vegades i feia tertúlia amb el mossèn, una carnissera que cuinava la carn per al foraster, una funció de circ ambulant… i tot de personatges que s’han esvaït en el temps o han mort. Al cap de gairebé vint anys, uns escolars de Sant Antolí, per on Espinàs havia passat, li van donar aquesta informació: «La Carme que el va rebre a casa seva, ja és morta; on hi havia la barberia ara hi ha l’agència d’una Caixa; del mossèn de Talavera, que feia pensar a la gent que era massa modern perquè tenia una majordona molt jove, tocava el piano i tenia una moto, ja no se’n sap res…». A peu per la Segarra és el testimoni de la immersió d’un escriptor de mirada penetrant en el paisatge i la gent d’una Segarra marcada per un gran caràcter, i la crítica va saludar l’aparició d’aquest llibre dient que era «un model literari en aquest gènere». Segurament per això, el mateix temps que ha canviat la Segarra ha conservat, i ha augmentat encara, l’interès d’aquestes pàgines.